La veritat és que en nombroses ocasions he pensat que havia de reprendre l'escriptura en aquest blog. Però mai havia trobat el moment. Quan va néixer en Jan vaig pensar que tenia coses a dir, però les emocions, el cansament i les novetats no em van deixar espai. I després, altre cop la rutina.
Ahir però vaig acabar un llibre, La Carretera de Cormac McCarthy. Me l'havia regalat en Gon l'any passat per St Jordi. I sort que no el vaig llegir en aquell moment, quan en Jan ja estava en l'horitzó més proper.
És un llibre brutal. Brutal perquè està molt ben escrit. Brutal per la història que explica. Brutal per tot el que no diu però deixa intuir. Brutal per com transmet la barreja d'innocència i saviesa del nen.
Aquest ha estat, de fet, el punt que més efecte ha tingut en mi. El paisatge és devastador. Les històries que passen són terribles. Imaginar-te-les et provoca dolor al cor i et posa l'estómac del revés. Però el que més m'ha penetrat és l'angoixa del fill. Que tan aviat no entén res, com ho entén tot.
És un llibre curt. Però molt recomanable, sempre que l'estat emocional del lector ho permeti. Difícil de llegir-lo a poc a poc, perquè l'angoixa et provoca curiositat per veure què passarà i alhora ganes de llegir més, perquè passi el que passi, per dolent que sigui, l'angoixa hauria d'acabar amb la darrera paraula del llibre.
Aviso. L'angoixa no acaba de seguida.
divendres 21 d’agost de 2009
dilluns 1 d’octubre de 2007
Llámame Brooklyn, un llibre que fa rumiar
Sempre explico l'anècdota de, com a bona noia de poble, com em va impactar quan vaig descobrir que a Barcelona hi havia gent que vivia al carrer. Imagino que ho havia vist a les pel·lícules, però el que em va sobtar va ser que hi havia gent que vivia no en un carrer abstracte, sinó exactament entre tal i tal número, o just en aquest o en aquell portal. No podia deixar de donar voltes a la idea que aquelles persones no van néixer al carrer. Segurament havien tingut una família, algú els havia bressolat, potser tenien germans o pares i mares que, ni que fos de tant en tant, pensaven i es preocupaven per ells. No em cabia al cap en quin moment algú es decidia pel carrer i, sobretot, en quin moment hi quedava atrapat.
Aquesta incomprensió dels fenòmens urbans, de vegades quasi paranormals, l'he arrossegada durant anys, i crec que el llibre de l'Eduardo Lago, Llámame Brooklyn m'ha ajudat a entendre-ho una mica.
No parlaré de com de ben escrit està, ni d'aquesta imbricació d'històries... tot això ho trobareu al google. A aquest llibre li van donar el Premi Nadal de l'any 2006. Al meu parer, ben merescut.
Però si parlem de la meva lectura de Llámame Brooklyn, allò que realment em va impactar és aquest fil que uneix els sense-sostre amb aquell que es decideix per un suicidi, o amb el que segueix vivint sense deixar que nous sentiments l'envaeixin... en resum, aquells que potser han quedat atrapats fora -penso jo- del que són, o del que en cert moment volien ser.
El llibre de l'Eduardo Lago está ple de personatges que, per circumstàncies ben diverses, en cert moment es queden atrapats en algú, o en la bellesa, o en la memòria del que creien el seu destí. De tan atrapts, es deslliguen de la realitat i, sobretot, de les persones que configuren aquesta realitat. Penso que el que som és en el fons allò que compartim amb els que estimem -la parella, els amics, els fills...- però també amb aquells que no estimem, o fins i tot amb aquells que detestem. Som també allò que compartim amb un llibre, amb un projecte, o amb un lloc. Quan ja no compartim, quan de la interacció no hi ha impacte, ni aprenentatge, hem caigut a la trampa. La cadena comença a tancar-se, i mai més podrem volar i conèixer noves persones, coses o llocs que ens facin sentir.
D'això parla en Lago. Però també hi ha esperança. Llegiu-lo.
Aquesta incomprensió dels fenòmens urbans, de vegades quasi paranormals, l'he arrossegada durant anys, i crec que el llibre de l'Eduardo Lago, Llámame Brooklyn m'ha ajudat a entendre-ho una mica.
No parlaré de com de ben escrit està, ni d'aquesta imbricació d'històries... tot això ho trobareu al google. A aquest llibre li van donar el Premi Nadal de l'any 2006. Al meu parer, ben merescut.
Però si parlem de la meva lectura de Llámame Brooklyn, allò que realment em va impactar és aquest fil que uneix els sense-sostre amb aquell que es decideix per un suicidi, o amb el que segueix vivint sense deixar que nous sentiments l'envaeixin... en resum, aquells que potser han quedat atrapats fora -penso jo- del que són, o del que en cert moment volien ser.
El llibre de l'Eduardo Lago está ple de personatges que, per circumstàncies ben diverses, en cert moment es queden atrapats en algú, o en la bellesa, o en la memòria del que creien el seu destí. De tan atrapts, es deslliguen de la realitat i, sobretot, de les persones que configuren aquesta realitat. Penso que el que som és en el fons allò que compartim amb els que estimem -la parella, els amics, els fills...- però també amb aquells que no estimem, o fins i tot amb aquells que detestem. Som també allò que compartim amb un llibre, amb un projecte, o amb un lloc. Quan ja no compartim, quan de la interacció no hi ha impacte, ni aprenentatge, hem caigut a la trampa. La cadena comença a tancar-se, i mai més podrem volar i conèixer noves persones, coses o llocs que ens facin sentir.
D'això parla en Lago. Però també hi ha esperança. Llegiu-lo.
dilluns 17 de setembre de 2007
Després de vacances...
Ostres! Quants dies sense escriure... ha estat un llarg i profitós estiu. Però ja s'ha acabat. Mentre l'estiu passava, molts cops pensava "això ho posaré al blog". Moltes de les coses que vaig pensar, ja les he oblidat. L'estiu, per sort, s'oblida de pressa. De seguida tornem a entrar en la rutina, i l'estiu és només com un somni. Quasi com el record d'una peli o d'una obra de teatre. Sembla que tot allò que vam viure, li va passar a algú altre.Hem estat al Canadà. Per la zona de Vancouver, després al Lake Okanaghan i, finalment, a les Rockies (Kootenay, Yoho, Banff i Jasper). La veritat és que ha estat molt guai... Senzillament brutal. El Gon encara viu una mica de renta, perquè es va comprar el típic llibre que explica les proeses dels exploradors. I és clar, ara li sembla que nosaltres vam ser mig exploradors. Ves, exploradors, allò que es diu exploradors no vam ser. Al primer rètol que vam veure que avisava d'un ós, vam endegar a córrer.
Però vaja, que els dos óssos més propers que vam veure van ser un al mateix Vancouver, en una mena de parc de natura, i el segon mentre anàvem en cotxe al voltant de Naramata. Quan vam arribar al motel ho vam explicar tot contents al nostre desdentegat hostaler, però ell ni es va immutar. Ens va dir, ah sí, n'hi ha molts de gats i óssos per aquí. Quan deia gats volia dir pumes!
Vam passar els dies d'hotel a motel i de motel a B&B. Recomanem molt especialment Mt Stephen Guest House. Va ser tota una sorpresa per nosaltres. Primer hi volíem passar dues nits, però després de la primera ja vam reservar-ne una tercera. Havíem estat a Banff just abans. Una mena de Baqueira canadenca, farcida de gent amb ganes de gastar-se els calerons i sovint amb productes de poca qualitat. A Field vam trobar el contrari. Poca gent, un lloc preciós, i fins i tot una botigueta on tot el que vam comprar estava boníssim.
I us n'explicaríem moltes... potser ho anirem fent. Però vaja, que ja som a casa altre cop. Currant, i desitjant que arribin les properes vacances.
Però vaja, que els dos óssos més propers que vam veure van ser un al mateix Vancouver, en una mena de parc de natura, i el segon mentre anàvem en cotxe al voltant de Naramata. Quan vam arribar al motel ho vam explicar tot contents al nostre desdentegat hostaler, però ell ni es va immutar. Ens va dir, ah sí, n'hi ha molts de gats i óssos per aquí. Quan deia gats volia dir pumes!
Vam passar els dies d'hotel a motel i de motel a B&B. Recomanem molt especialment Mt Stephen Guest House. Va ser tota una sorpresa per nosaltres. Primer hi volíem passar dues nits, però després de la primera ja vam reservar-ne una tercera. Havíem estat a Banff just abans. Una mena de Baqueira canadenca, farcida de gent amb ganes de gastar-se els calerons i sovint amb productes de poca qualitat. A Field vam trobar el contrari. Poca gent, un lloc preciós, i fins i tot una botigueta on tot el que vam comprar estava boníssim.
I us n'explicaríem moltes... potser ho anirem fent. Però vaja, que ja som a casa altre cop. Currant, i desitjant que arribin les properes vacances.
diumenge 5 d’agost de 2007
BCN més que una ciutat: de la diagonal a badal
Divendres vam anar al cine, a veure "Cuatro minutos". La pel·lícula molt i molt recomanable, potser un altre dia en faig cinc cèntims, però en obrir aquest post volia escriure sobre BCN. La veritat és que jo sóc una admiradora a mitges de BCN. Admiradora pq trobo que és una ciutat molt humana, i "a mitges" pq a mi les ciutats sempre em queden una mica grans.
Però des de ja fa un temps, m'he adonat que BCN és més que una ciutat, n'és moltes, amb cares molt i molt diferents. Imagino que això val per totes les grans ciutats, però és de BCN que vull parlar.
El divendres mentre esperàvem que comencés la peli, doncs vam fer aquest passeig: Gran Via de Carles III, que es converteix en Rambla del Brasil, que es converteix en la Rambla de Badal, i avall i avall fins a trobar la via del tren.
Tot plegat, un baixa i puja, entre quarts de deu i quarts d'onze del vespre. I és curiós com en tant poca estona, una ciutat pot canviar tant. Les cases, en són una mostra, però les persones que seien a prendre la fresca i fer-la petar és el que em va atreure. Des d'uns barcelonins d'avantguarda moderada; a uns avis d'aquells de tota la vida; i a uns no tan avis, també de tota la vida, però més barroers i sorollosos; i, finalment, encara uns altres, probablement també de tota la vida en els seus carrers d'origen, però encara diferents en una ciutat que tot just comença a habituar-se als nous fenòmens migratoris. Tots fent el mateix, gaudint d'una vesprada fresca, quan l'aire comença a córrer pel carrer, però les cases encara no han aconseguit oblidar el calor de la tarda. Tots fent el mateix, però sense barrejar-se. Eren ben bé com petites escenes en un gran teatre, com d'un viatge en el temps, que de sobte esdevé un viatge en l'espai.
Frapant, interessant, amb un punt de tristor. Aquestes en són nomes algunes de les escenes de BCN... penseu-hi, n'hi ha moltes, quasi tantes com persones. I potser encara més, quasi tantes com moments.
Però des de ja fa un temps, m'he adonat que BCN és més que una ciutat, n'és moltes, amb cares molt i molt diferents. Imagino que això val per totes les grans ciutats, però és de BCN que vull parlar.
El divendres mentre esperàvem que comencés la peli, doncs vam fer aquest passeig: Gran Via de Carles III, que es converteix en Rambla del Brasil, que es converteix en la Rambla de Badal, i avall i avall fins a trobar la via del tren.
Tot plegat, un baixa i puja, entre quarts de deu i quarts d'onze del vespre. I és curiós com en tant poca estona, una ciutat pot canviar tant. Les cases, en són una mostra, però les persones que seien a prendre la fresca i fer-la petar és el que em va atreure. Des d'uns barcelonins d'avantguarda moderada; a uns avis d'aquells de tota la vida; i a uns no tan avis, també de tota la vida, però més barroers i sorollosos; i, finalment, encara uns altres, probablement també de tota la vida en els seus carrers d'origen, però encara diferents en una ciutat que tot just comença a habituar-se als nous fenòmens migratoris. Tots fent el mateix, gaudint d'una vesprada fresca, quan l'aire comença a córrer pel carrer, però les cases encara no han aconseguit oblidar el calor de la tarda. Tots fent el mateix, però sense barrejar-se. Eren ben bé com petites escenes en un gran teatre, com d'un viatge en el temps, que de sobte esdevé un viatge en l'espai.Frapant, interessant, amb un punt de tristor. Aquestes en són nomes algunes de les escenes de BCN... penseu-hi, n'hi ha moltes, quasi tantes com persones. I potser encara més, quasi tantes com moments.
dimarts 24 de juliol de 2007
Idolatria vs Egolatria
Divendres, tot aprofitant el nostre viatge a Madrid -vam portar la meva mare a veure món- vaig recuperar un "El Cultural" del passat mes de febrer. Hi havia un tast del nou llibre de l'Umbral, i em va fer rumiar.
Em declaro una fan total d'aquest escriptor. M'encanta com escriu. I encara més des que vaig saber, crec que m'ho va explicar el meu sogre, que escriu gairebé sense corregir res. Ara bé, mai he sentit la curiositat de conèixer-lo. I això em passa sovint. Són poques les vegades que algú a qui admiro professionalment, em desperti una passió real a nivell personal.
I sobre això donava tombs el divendres, pensant que potser no soc una idòlatra. I mentre intentava explicar-me a mi mateixa perquè no sóc idòlatra, vaig caure en el fet que en gran part dels casos els grans ídols són grans egòlatres.
Umbral, sens dubte, n'és un cas. Pateix una egolatria fins i tot, diria jo, acusada, que traspua els seus escrits, donat que menysprea gairebé tot i tothom.
I us preguntareu què de tot el que posa a l'article que us comento em va despertar aquests pensaments, doncs senzillament les últimes paraules... cita a un amic seu que un bon dia va dir "Tú escribes bien, Umbral, pero como no dices nada, sólo escribes bonito"
I els que l'heu llegit, estareu d'acord amb mi, que potser l'Umbral no explica sempre una història, però de coses en diu moltes. I així vaig començar el meu argument... les coses que diu sempre sonen a rabioses, dites amb complaença, i amb disgust cap a unes o altres, però rara vegada transmet felicitat. I això és una pena... us imagineu l'Umbral, tan bé com escriu, parlant d'alegria?
En qualsevol cas, com us podeu imaginar, tan aviat com pugui em compraré el seu llibre.
Em declaro una fan total d'aquest escriptor. M'encanta com escriu. I encara més des que vaig saber, crec que m'ho va explicar el meu sogre, que escriu gairebé sense corregir res. Ara bé, mai he sentit la curiositat de conèixer-lo. I això em passa sovint. Són poques les vegades que algú a qui admiro professionalment, em desperti una passió real a nivell personal.
I sobre això donava tombs el divendres, pensant que potser no soc una idòlatra. I mentre intentava explicar-me a mi mateixa perquè no sóc idòlatra, vaig caure en el fet que en gran part dels casos els grans ídols són grans egòlatres.
Umbral, sens dubte, n'és un cas. Pateix una egolatria fins i tot, diria jo, acusada, que traspua els seus escrits, donat que menysprea gairebé tot i tothom.
I us preguntareu què de tot el que posa a l'article que us comento em va despertar aquests pensaments, doncs senzillament les últimes paraules... cita a un amic seu que un bon dia va dir "Tú escribes bien, Umbral, pero como no dices nada, sólo escribes bonito"
I els que l'heu llegit, estareu d'acord amb mi, que potser l'Umbral no explica sempre una història, però de coses en diu moltes. I així vaig començar el meu argument... les coses que diu sempre sonen a rabioses, dites amb complaença, i amb disgust cap a unes o altres, però rara vegada transmet felicitat. I això és una pena... us imagineu l'Umbral, tan bé com escriu, parlant d'alegria?
En qualsevol cas, com us podeu imaginar, tan aviat com pugui em compraré el seu llibre.
dijous 19 de juliol de 2007
Lamarck, llamando a la Tierra
De las cosas que he leído esta semana, la que quizás me ha marcado más es esa historia que the Economist llama el Big Bang de la Biología.
Hace ya varios años que vamos escuchando eso de que este siglo XXI que tenemos por delante va a ser el siglo de la biología (hay quien trata de establecer incluso un paralelismo con lo que fue el pasado siglo XX para la física... y las armas de destrucción masiva, podríamos añadir). Es una canción a la que nos hemos acostumbrado. Ya nadie se sorprende cuando lee en el periódico que se ha clonado una tortuga o se ha secuencido el genoma de la anémona de mar. Diría que hemos llegado incluso al punto en que, cuando paseamos por Passeig de Gràcia y observamos los balcones de forja en la fachada de la Pedrera, en los que está perfectamente representada la doble hélice del DNA, nos parece algo absolutamente normal. Como si sólo un poco de sentido común hubiera hecho falta a Antoni Gaudí para representar esas estructuras primordiales de la genética, casi cincuenta años antes de que fueran descubiertas.
Nos parecía todo tan bonito, tan perfectamente sencillo (sólo había que hacer combinaciones de cuatro bases... una especie de Mastermind infantil) que nos importó bien poco cuando nos enteramos que el número de genes en nuestras células era prácticamente el mismo que el de algunos gusanos. La cantidad no es importante, nos decíamos.
No sólo la descodificación de la vida estaba al alcance de nuestra mano, sino toda la evolución, puesto que bastaba añadir unas mutaciones aleatorias y dejar actuar a la selección natural y ya teníamos la película completa.
Así de felices iniciábamos el siglo XXI, y ahora nos dicen que podemos haber estado equivocados. Que tal vez ese RNA al que habíamos dejado a un lado es mucho más importante de lo que nos pensábamos, y que de hecho quizás proporcione un substrato evolutivo alternativo al del DNA. Lo que se está sugiriendo por tanto es que se pueden heredar caracteres adquiridos durante la vida de un individuo, no sólo aquellos resultantes de mutaciones aleatorias.
Parece que vuelve Lamarck, a despertarnos de nuestro letargo helicoidal.
Hace ya varios años que vamos escuchando eso de que este siglo XXI que tenemos por delante va a ser el siglo de la biología (hay quien trata de establecer incluso un paralelismo con lo que fue el pasado siglo XX para la física... y las armas de destrucción masiva, podríamos añadir). Es una canción a la que nos hemos acostumbrado. Ya nadie se sorprende cuando lee en el periódico que se ha clonado una tortuga o se ha secuencido el genoma de la anémona de mar. Diría que hemos llegado incluso al punto en que, cuando paseamos por Passeig de Gràcia y observamos los balcones de forja en la fachada de la Pedrera, en los que está perfectamente representada la doble hélice del DNA, nos parece algo absolutamente normal. Como si sólo un poco de sentido común hubiera hecho falta a Antoni Gaudí para representar esas estructuras primordiales de la genética, casi cincuenta años antes de que fueran descubiertas.
Nos parecía todo tan bonito, tan perfectamente sencillo (sólo había que hacer combinaciones de cuatro bases... una especie de Mastermind infantil) que nos importó bien poco cuando nos enteramos que el número de genes en nuestras células era prácticamente el mismo que el de algunos gusanos. La cantidad no es importante, nos decíamos.
No sólo la descodificación de la vida estaba al alcance de nuestra mano, sino toda la evolución, puesto que bastaba añadir unas mutaciones aleatorias y dejar actuar a la selección natural y ya teníamos la película completa.
Así de felices iniciábamos el siglo XXI, y ahora nos dicen que podemos haber estado equivocados. Que tal vez ese RNA al que habíamos dejado a un lado es mucho más importante de lo que nos pensábamos, y que de hecho quizás proporcione un substrato evolutivo alternativo al del DNA. Lo que se está sugiriendo por tanto es que se pueden heredar caracteres adquiridos durante la vida de un individuo, no sólo aquellos resultantes de mutaciones aleatorias.
Parece que vuelve Lamarck, a despertarnos de nuestro letargo helicoidal.
dimarts 17 de juliol de 2007
A la n-èssima va la vençuda...
Després de dies, o mesos, que parlem de començar un blog plegats, aquí ens teniu. Mig estesos al sofà de casa, el Gon amb ganes d'anar a dormir i començar el blog a les sis del matí, just quan la Sílvia no sap ni qui és... és allò que en diuen biorritmes creuats.
Doncs res, ens agradarà compartir en aquest blog les coses de les que ens agrada parlar, entre nosaltres, amb la família, amb els amics i -perquè no dir-ho- de vegades tot sols.
Creiem que acabarem escrivint igual que parlem, amb uns en català, amb d'altres en castellà i amb alguns més en anglès. Esperem, però, ser capaços de distingir en cada moment què parlem.
En fi, ja ho veurem... la veritat és que la constància no és la nostra major virtut. Però comencem amb ganes.
Bona nit!
Doncs res, ens agradarà compartir en aquest blog les coses de les que ens agrada parlar, entre nosaltres, amb la família, amb els amics i -perquè no dir-ho- de vegades tot sols.
Creiem que acabarem escrivint igual que parlem, amb uns en català, amb d'altres en castellà i amb alguns més en anglès. Esperem, però, ser capaços de distingir en cada moment què parlem.
En fi, ja ho veurem... la veritat és que la constància no és la nostra major virtut. Però comencem amb ganes.
Bona nit!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
