Idolatria vs Egolatria

Divendres, tot aprofitant el nostre viatge a Madrid -vam portar la meva mare a veure món- vaig recuperar un "El Cultural" del passat mes de febrer. Hi havia un tast del nou llibre de l'Umbral, i em va fer rumiar.
Em declaro una fan total d'aquest escriptor. M'encanta com escriu. I encara més des que vaig saber, crec que m'ho va explicar el meu sogre, que escriu gairebé sense corregir res. Ara bé, mai he sentit la curiositat de conèixer-lo. I això em passa sovint. Són poques les vegades que algú a qui admiro professionalment, em desperti una passió real a nivell personal.
I sobre això donava tombs el divendres, pensant que potser no soc una idòlatra. I mentre intentava explicar-me a mi mateixa perquè no sóc idòlatra, vaig caure en el fet que en gran part dels casos els grans ídols són grans egòlatres.
Umbral, sens dubte, n'és un cas. Pateix una egolatria fins i tot, diria jo, acusada, que traspua els seus escrits, donat que menysprea gairebé tot i tothom.
I us preguntareu què de tot el que posa a l'article que us comento em va despertar aquests pensaments, doncs senzillament les últimes paraules... cita a un amic seu que un bon dia va dir "Tú escribes bien, Umbral, pero como no dices nada, sólo escribes bonito"
I els que l'heu llegit, estareu d'acord amb mi, que potser l'Umbral no explica sempre una història, però de coses en diu moltes. I així vaig començar el meu argument... les coses que diu sempre sonen a rabioses, dites amb complaença, i amb disgust cap a unes o altres, però rara vegada transmet felicitat. I això és una pena... us imagineu l'Umbral, tan bé com escriu, parlant d'alegria?
En qualsevol cas, com us podeu imaginar, tan aviat com pugui em compraré el seu llibre.