Aquesta incomprensió dels fenòmens urbans, de vegades quasi paranormals, l'he arrossegada durant anys, i crec que el llibre de l'Eduardo Lago, Llámame Brooklyn m'ha ajudat a entendre-ho una mica.
No parlaré de com de ben escrit està, ni d'aquesta imbricació d'històries... tot això ho trobareu al google. A aquest llibre li van donar el Premi Nadal de l'any 2006. Al meu parer, ben merescut.
Però si parlem de la meva lectura de Llámame Brooklyn, allò que realment em va impactar és aquest fil que uneix els sense-sostre amb aquell que es decideix per un suicidi, o amb el que segueix vivint sense deixar que nous sentiments l'envaeixin... en resum, aquells que potser han quedat atrapats fora -penso jo- del que són, o del que en cert moment volien ser.
El llibre de l'Eduardo Lago está ple de personatges que, per circumstàncies ben diverses, en cert moment es queden atrapats en algú, o en la bellesa, o en la memòria del que creien el seu destí. De tan atrapts, es deslliguen de la realitat i, sobretot, de les persones que configuren aquesta realitat. Penso que el que som és en el fons allò que compartim amb els que estimem -la parella, els amics, els fills...- però també amb aquells que no estimem, o fins i tot amb aquells que detestem. Som també allò que compartim amb un llibre, amb un projecte, o amb un lloc. Quan ja no compartim, quan de la interacció no hi ha impacte, ni aprenentatge, hem caigut a la trampa. La cadena comença a tancar-se, i mai més podrem volar i conèixer noves persones, coses o llocs que ens facin sentir.
D'això parla en Lago. Però també hi ha esperança. Llegiu-lo.
